‘Més que un Club!’: L’atractiu del relat a la ciència ficció

Entrevista a Sergi G. Oset, Hugo Camacho, Edgar Cotes i Alicia Gili

Les trobades del 'Més que un Club!' són taules rodones, obertes a la participació de tothom, amb ponents experts en els temes tractats. Amb aquesta iniciativa, que vam iniciar l'any passat, volem posar en contacte lectors amb autors, editors, il·lustradors, traductors, i tots aquells professionals que treballen en l'àmbit literari per a compartir opinions, coneixements i recomanacions literàries.

Sergi G. Oset 

Barcelona, 1972): és un autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció positrònica i el relat fantàstic.

L’any 2009 va començar a publicar els seus relats al bloc de creació literària «La meva perdició» i que va combinar durant dos anys amb la formació que va rebre a l’Aula de Escritores de Barcelona. D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en més de quaranta llibres conjunts, antologies com Aparecidos (Saco de Huesos), Relatos marranos (Pol·len Edicions), Catalunya Mítica (Orciny Press), Històries de les Terres Albes (Edicions SECC) i en revistes com Plesiosaurio, Lemuria, Catarsi o Quimera.

L’any 2012 va publicar Paràsits mentals, llibre recull de microrelats i el 2016 El último vuelo del Microraptor (Editorial Nazarí), el seu segon llibre de microrelats. L’any 2016 va publicar Malsons de gat (Editorial Hermenaute), llibre de relats de gènere escrit a sis mans amb Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov i el 2017 Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund (111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic) (Orciny Books), el seu tercer recull de microrelats.

Escriptor de microrelats i de fantàstic

Hugo Camacho

Sord postlocutiu i millor persona, és llicenciat en filologia anglesa i editor d'Orciny Press, a on també exerceix de traductor i d'home orquestra. Ha fundat el web CultoBizarro.com per difondre el gènere del Bizarro a aquest cantó de l'oceà. Abans ha sigut actor, cambrer, treballador d'un magatzem de mercaderies perilloses, ha regentat una botiga eròtica, ha sigut aturat de llarga duració i militant a bandes de punk rock. Escriu ficció especulativa, i els seus relats i articles han aparegut a revistes com Catarsi, SuperSonic, Maelstrom o Acrocorinto, a més d'antologies com Ilustrofobia (Underbrain) o La bruma (Escuela de Fantasía). Per un d'ells ha estat nominat als premis Ictineu de literatura fantàstica en català. Ha escrit un llibre de disparadors creatius titulat #EscribeYa, i forma part del consell editorial de la revista Catarsi, de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia.

Edgar Cotes

Edgar Cotes i Argelich (­Balaguer, 1997). Estudia Traducció i ­Interpretació d’anglès i japonès a la Universitat Autònoma de Barcelona. Escriu des que té ús de raó i els ­gèneres fantàstics i policíacs han sigut des de sempre la seva debilitat. Es decanta per la literatura breu i prefereix escriure contes o microcontes, però, malgrat tot, tampoc no descarta escriure ­coses més llargues algun dia. Ha perdut molts concursos i també n’ha ­guanyat alguns, com el primer premi del concurs dels escriptors de VullEscriure, el XXXV premi de relat Antoni de ­Bofarull o la menció d’Honor del jurat del concurs de microrelats ARC-La ràdio. També ha aparegut en diverses antologies de microficció com El cicle de la vida (2014) o Cryptonomicon VII (2015) i de ­relat com el Bestiari (2017) d’Edicions SECC.

Alícia Gili

Medievalista especializada en Historia de África y que ha publicado artículos relacionados con la temática africanista. También ha realizado incursiones en la literatura de ficción ganando algunos premios literarios de narrativa corta, y ha sido seleccionada para la edición de varios libros de compilaciones de relatos. Su  madre decía que si trabajaba en una secta porque esto de africanista sonaba muy extraño y si hablamos de tema friki ya superaba los límites. Pero cuando su primera novela, en coautoría con Sílvia Romero, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, obtuvo  el Premi Ciutat de Lleda 2006 y su segunda novela, El camí del Bandama vermell, sobre los niños soldados en Costa de Marfil y también en coautoría con Sílvia Romero, fue premiado con el Premi Columna Jove, la buena mujer pensó que esto de las sectas  tenía futuro. Pobre,  ¡se equivocaba!

ENTREVISTA

Buscant al bagul de la memòria, quin és el primer llibre que recordes que et apassionés o t’enganxés?

SGO. Quan jo era petit, per la Diada de Sant Jordi, les Caixes regalaven un llibre als seus clients. The Swarm (L’Eixam) d’Arthur Herzog va ser un d’aquells llibres i dels que primer recordo que em van enganxar. L’argument anava d’una plaga d’abelles assassines provinents d’Àfrica que amenaçava la població de Texas. Més tard van venir The Hobbit i L’illa de Les Tres Taronges d’en Jaume Fuster.

HC. Jim Botón i Lucas el Maquinista, de Michael Ende.

EC. La saga de Harry Potter, de J.K. Rowling y quizás también la saga de La penya dels Tigres, de Thomas Brezina, ambas muy populares entre los niños de mi generación.

AG. Molts, però crec que quan era més petita amb poc menys de mitja dotzena d’any, Nevada de Zane Grey, de fet tots els llibres de Zane Grey un autor clàssic del segle XIX que escriu sobre el Far West, i també tots els de Jules Verne i Salgari, perquè els compràvem a quilos amb mon pare quan baixàvem al mercat de Sant Antoni.  De més gran,  potser amb 10 12 anys, em varen comprar la col·lecció de l’Esparver de la Magrana de fantasia i ciència ficció per joves va ser quan vaig llegar quatre llibres claus: Hobbit, l’Horla, Frankestein i El dia dels trífids.

Eres un vailet gaire lector? O el gust per la paraula escrita va arribar amb els anys?

SGO. Al passadís de casa dels pares teníem una llibreria feta a mà pel pare. Estava ben atapeïda i podies trobar les coses més estranyes. Entre els meus preferits recordo una enciclopèdia que només tenia quatre o cinc toms. Aquells llibres eren l’equivalent al Google d’avui i contenien tot el coneixement de l’Univers. La meva padrina em regalava pel sant o per l’aniversari uns llibres que portaven l’etiqueta de “clàssics il·lustrats” o “joies il·lustrades”, així vaig conèixer Miguel Strogoff de Verne, o Tom Sawyer de Twain. Del meu avi em vaig apropiar de la seva col·lecció de novel·les de cordill de l’oest de José mallorquí (que eren com uns dos-cents números i que vaig rellegir diverses vegades). Al pare li agafava un parell de llibres d’ufologia que tenia de l’autor suís Erich Von Däniken. Els típics llibres que et descobrien els canals d’aigua de la superfície de Mart o com els aliens havien dibuixat les línies de Nazca, tot plegat era molt estimulant per a la imaginació. Tinc tres germanes, a elles fins i tot els agafava els còmics d’Esther y su mundo.

HC. Sí, desde pequeño mis padres me "adoctrinaron" en el placer por la lectura. Mi primer libro fue uno de tela con animales, y mi madre cuenta que la manera de tenerme tranquilo en el cochecito era comprándome un tebeo para ir mirando. Obviamente, no sabía leer, pero ahí iba yo con mi Mortadelo.

EC. Sí, de pequeño era lector, pero era algo más esporádico. No fue hasta que entré a la adolescencia que me convertí en un lector voraz.

AG. Era lectora, perquè eren lectors els meus pares i la meva germana, llegíem junts des de petits, i anàvem a comprar llibres arreu, tot i que llavors era un article de luxe! Ma mare em renyava perquè llegia pel carrer, al llit, a la dutxa… m’amagava per llegir més.

Des de quan escrius?

SGO. A escola (EGB) recordo que aprofitava quan la professora de llengua ens feia escriure redaccions. Al principi em desagradava però desprès aprofitava cada oportunitat que em donava per inventar les històries més esbojarrades. D’adolescent em vaig introduir en els jocs de rol i ben aviat vaig començar a crear les meves pròpies històries. Quan estava a l’institut vaig començar a escriure cançons i poemes (horrorosos), més tard vaig formar part d’algunes bandes de Metall i Punck-Rock i acostumava a escriure les lletres de les cançons. Si haig de pensar en quan vaig començar a escriure d’una forma conscient i amb una intenció seriosa, fa poc relativament, sobre l’any 2007.

HC. He escrito siempre, pero después de una pausa en que estaba más preocupado por el teatro y la música, volví a la escritura cuando me quedé sordo. 

EC. Yo escribo más o menos des de los diez u once años, pero escribía cosas muy caóticas y sin voluntad literaria, solo como un divertimento. No empecé a tomármelo algo más en serio hasta los quince años, que fue precisamente cuando empecé con el microrrelato y ya empecé a buscar una voluntad estética y literaria a lo que escribía

AG. Des de petita també, tot i que era esporàdic i anàrquic, el meu primer relat premiat fou amb 7 anys  sobre un cuquet que es perdia dins una poma i els problemes que es trobava.

Sent potser un dels gèneres i format més complicats de col·locar: Què va fer que et decantessis per la cifi? I que et decidissis pel relat?

SGO. El gènere sempre ha estat present a la meva vida d’es de que tinc consciència, ja sigui a través de les lectures, els films i les sèries de televisió o la música i els còmics així que el més natural per mi era escriure sobre terror, ciència-ficció o fantasia.

El relat, i en especial el microrelat, em van ajudar a saber que era el que volia dir. Històries sempre n’he volgut escriure però no sabia com continuar ni a on anaven a parar. El relat i el microrelat em van ensenyar a dir alguna cosa concreta, quan calia aturar-se i, per damunt de tot, a mesurar el que cal dir i el que no cal que sigui escrit.

HC. La pasión por los géneros fantásticos. Los he leído siempre, así que lo natural era dedicarse a ellos. Y en cuanto al tema del relato... supongo que a la poca paciencia que suelo tener en general hay que sumarle el hecho de que suele ser lo que se trabaja en los talleres de escritura, y ahí es fácil acostumbrarse al formato.

EC. Me decanté por la ciencia ficción porque es un género que me encantó des de que descubrí su capacidad para reflexionar y explorar cosas que con otros géneros sería imposible o se harían de una forma muy obvia. Y además, seguramente es un género que des de pequeño, sobre todo por los referentes cinematográficos como las pelis de Spielberg como ET o Indiana Jones, me habían fascinado.

AG. Sempre m’ha encantat,   era una cosa de família, quan era petita a casa no havia tele, i anàvem a casa d’uns veïns amb coca i vi ranci, a veure els capítols d’Star treck que les feien els diumenges.  Vaig començar a escriure relats perquè és el que em cridava l’atenció, però desprès he escollit sempre relat i novel·la m’agrada tot.

Als editors: Per què vau decidir fundar les vostres editorials i posicionar-les tan clarament?

HC. Decidí fundar la editorial porque necesitaba encontrar algo que hacer y pensé que sabría hacerlo por mi formación y por el gusto por la literatura. Y si edito libros de relatos es por amor al relato. Hay quien considera la novela como el summum de todo aquello a lo que un escritor aspira en la vida, pero creo que se equivocan.

AG. Un forat, que creia calia omplir, no hi ha gaire fantasicat, que no sigui traduïda, i volia omplir una miqueta aquest forat! És ruïnós ho sé, i no se pas si duraré gaire, un llibre mínimament fallit i zas... però aquí estem.

Què ofereix la possibilitat de traduir tu mateix els llibres que publiques?

HC. Tener un contacto mucho más cercano con la obra que se va a publicar. La sientes todavía más tuya.

EC. Yo creo que, como autor y traductor a la vez, tienes la ventaja que ya sabes cuál es el mensaje que el autor quería dar con su obra. Sin embargo, no me gusta demasiado autotraducirme porque te hace perder tiempo para escribir.

Hi ha alguna diferència qualitativa entre els autors locals i els estrangers? O és un prejudici injustificat?

SGO. Amb el temps he aprés a escoltar i llegir les veus locals. A cercar autors que no estiguin imposats per les grans editorials. Tant fa que siguin autors estrangers o del país. Aquí i a fora es fa literatura bona i dolenta (com a tots els llocs) és qüestió de voler indagar, d’arriscar-te i de tenir curiositat, de sortir-te del teu lloc de confort i provar coses noves.

HC. Sí y no. Creo que es un prejuicio injustificado porque aquí tenemos autores que escriben tan bien como cualquier autor angloparlante (que suelen ser los más aclamados), pero también es cierto que la profesionalización del escritor tanto en España como en la República Catalana es muy difícil.

EC. Yo creo que es un prejuicio injustificado. En el marco catalán, por ejemplo tenemos autores brillantes como Pere Calders y Manuel de Pedrolo muy infravalorados y que fueron unos auténticos genios.

AG. No, només és màrqueting, hi ha autors de molta qualitat que mai han creuat les fronteres com caldria, com Pedrolo, Perucho o Calders i d’altres que no calia que arribessin, però per ser anglòfons tenen cabuda.

Creus que la ciència ficció i el relat han estat, i són, maltractats en el sector literari?

SGO. Defujo els victimismes. Sempre hi haurà autors i editors que apostaran per una literatura de gènere alternativa i de qualitat.

El relat, el recull de relats, l’antologia, son uns pilars tan ferms que sense ells la literatura no es sostindria.

HC. Sí, desde siempre. Es una cuestión de chovinismo.

EC. Sin duda. Históricamente han sido siempre considerados como literatura de segunda, pero tengo la sensación que hoy en día esta tendencia está cambiando, aunque aún existen prejuicios.

AG. A casa nostra si, a altres països des de el s XIX que hi ha tradició de relat i revistes literàries, i els autors de relats son reconeguts, aquí pel contrari és menysprea com gènere menor.

Què creieu més complicat: escriure novel·la o relat?

SGO. Escriure, en general, és complicat. És gratificant però també molt exigent. En el meu cas només puc afirmar que escriure relat i microrelat em dona l’oportunitat d’investigar centenars de mons, experiències i idees en lloc de centrar-me només en unes poques possibilitats que exigeixen un desenvolupament i una lleialtat quasi exclusiva.

HC. Ambos formatos tienen sus particularidades y sus dificultades propias y en ese sentido son igual de difíciles. La diferencia es que la novela, en un principio, precisa de una inversión de tiempo mucho mayor.

EC. Creo que ambos tienen su dificultad y su mérito, y escribir relato es igual de difícil que escribir una novela aunque se tenga la creencia que la novela es más difícil.

AG. Cada cosa té el seu sentit, i per mi per exemple un microrelat es extremadament complex per la quantitat d’hipertextualitat que cal, i això no ho tens a la novel·la, en canvi al relat t’estalvies sovint la descripció o el marc psicològic dels personatges.

Pots recomanar un llibre de cifi i un de relats?

SGO. La meva recomanació la faré basant-me en alguna de les meves últimes lectures:

Com a llibre de relats: Afores, edicions 1984, de Ramon Mas. És una novel·la amb elements del fantàstic però en que cada capítol és com un relat independent amb un fil comú. També podria recomanar Kou el Corb, editorial Hermenaute, de l’autor bretó Tangi Malmanche.

Com a llibres de ciència-ficció (i no sóc gaire amant de les trilogies) m’ha sorprès molt gratament The Fifth Season (La Cinquena Estació) de N. K. Jemisin. Va ser un llibre que vaig llegir perquè entrava dins del club de lectura (d’altre manera segurament no l’hagués comprat), però em va enganxar la seva prosa i la forma fresca i sense complexos amb que l’autora desenvolupa el seu món. Estic esperant que publiquin la traducció de la segona part.

HC. Novela: La ciudad y la ciudad, de China Miéville. Relato: Cuarto acercamiento al OVNI, de Tamara Romero.

EC. De novela os recomiendo La carretera de Cormac McCarthy, una de las mejores novelas postapocalípticas jamás escritas y de relatos, Invasió subtil y altres contes, de Pere Calders, una maravilla del género del relato y microrrelato.

AG. Terramar d’Ursula Leguine, i Contes de la taverna del Cèrvol blanc d’Arthur C. Clarke

Isabel del Río

Octubre 2017