C/ Costa i Cuxart, 5 - 08031 BARCELONA - Tel. 93 340 16 16 - email: mimir@lafontdemimir.cat

viernes, 26 de septiembre de 2014

EGOTISTA: LA SOCIETAT LITERÀRIA I DEL PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY



Una altra curiosa destinació insular la conformen les Illes del Canal (Channel Islands) que, com el seu nom indica, es troben situades al Canal de la Mànega i pertanyen al Regne Unit. La més famosa d’aquestes illes és Jersey, escollida per molts dels nostres compatriotes anglesos per a passar les vacances. Allà va néixer el darrer superman cinematogràfic, el guapo Henry Cavill, i allà vivia i va morir el nostre naturalista favorit, en Gerald Durrell. Un dia haurem de parlar d’algun dels seus divertits i didàctics llibres.

No es tracta d’un destí popular a les nostres contrades. Suposo que les Illes del Canal ho tenen difícil per a poder competir contra les Balears i Canàries, amb molt millor clima i sense necessitat de canviar de divisa. Per això, els llibres ens donen aquí una oportunitat única d’acostar-nos-hi. I, per fugir encara més de la gran massa, ni tan sols us proposaré Jersey, sinó Guernsey, la segona illa en rellevància entre aquestes.

A Guernsey, Víctor Hugo hi va residir una temporada i es diu que allà és on va acabar d’escriure Els Miserables. També va escriure una novel·la parlant dels mariners de l’illa, Els treballadors del mar, que, no obstant, ha passat bastant desapercebuda en el conjunt de la seva immensa obra. En resum, tenim molt poca referència de Guernsey.




Avui us vull parlar d’una obra més modesta, però fascinant: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Anne Shaffer, amb la col·laboració de la seva neboda Annie Barrows. Es tracta d’una delícia de llibre que al meu parer té la dosi justa de tot el que cal per a una bona història. En realitat el que més em sorprèn és que mai hagi aparegut a les llistes dels llibres més venuts, tot i que hi ha qui la cataloga com la sorpresa literària del 2008. Massa poc. No té res que envejar a súpervendes com la Kate Morton i, al meu parer, li dóna 50.000 voltes a llibres tan mediàtics com Menja, Resa, Estima d’Elizabeth Gilbert.

Imagino que això té a veure amb que es tracta de la única novel·la que mai existirà de la seva autora. La senyora Shaffer era una honorable anciana que va morir poc després de saber que aquesta, la seva única obra, seria publicada a tretze països. Tot i així, malgrat que la seva editorial no hagi volgut fer una gran campanya de màrqueting per a vendre’l, trobo que el títol del llibre resulta prou evocador com per a que la gent amb inquietuds es llenci en massa a comprar-lo. De fet, jo el tinc per aquesta raó. I com la vaig encertar!

El llibre és de gènere epistolar, és a dir, la història es narra a través de les cartes intercanviades no només entre els seus protagonistes sinó entre un bon nombre de personatges. A través d’aquestes cartes, trobem uns personatges perfectament dibuixats i arriba un moment en que sembla que els coneixem de tota la vida. Les missives tenen la mida justa de llargària. Llargues quan han de ser llargues i curtes quan així ho requereixen. Sembla una bajanada, però haig d’admetre que, a mi se’m van fer una mica pesades les llargues cartes intercanviades entre les dues protagonistes de Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite. Aquí això no succeeix. Les primeres cartes serveixen per a presentar-nos a la protagonista, na Juliet Ashton, i la veritable trama comença quan rep la carta d’un habitant de Guernsey. De seguida, ella quedarà atrapada dins les històries d’aquella illa. I, nosaltres, els lectors, també.


La història es situa als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i és molt interessant per a conèixer com era la vida a la postguerra, però bona part de la història consisteix a explicar també com es va viure a les Illes del Canal durant la guerra. Com va ser l’ocupació que van patir per part de les tropes alemanyes i com van haver de conviure amb aquestes. En aquest sentit, recorda a La mandolina del Capità Corelli, de Louis de Bèrnieres, que explica l’ocupació de Cefalònia (Grècia) a mans de les tropes italianes durant la mateixa època. També aquí viurem una bonica història d’amor. O millor dit, dues. Una que va tenir lloc durant l’ocupació i altra en el present.

Històricament no només coneixem com van viure l’ocupació els habitants de Guernsey sinó que, de retruc, ens parlarà de la realitat dels camps de concentració alemanys. Sé que és un tema altament tractat a la literatura i el cinema, però no me’n puc estar d’aprofitar per a recomanar un llibre brillant sobre el tema, Sense destí, del hongarès Imre Kertész. En Kertész és premi de Nobel de Literatura i el seu retrat cru sobre l’holocaust, que va viure en primera persona, és imprescindible.

Tornant a Guernsey, com comprendreu, amb això darrer que us he explicat, el llibre emociona per a bé i per a mal a parts igual. És impossible llegir-ho sense que en algun moment notem els ulls humits. Perquè té això: aconsegueix emocionar. La part bona és que el regust final que deixa no és bo, és boníssim. Perquè igual que té passatges tristos, en té de tremendament divertits i, fins i tot, apareixen sorprenents personatges històrics. Finalment, ens sentim congratulats amb la vida i les persones. I arriba un moment en que ja no saps si estàs al sofà de casa o estàs a Guernsey, carretejant porcs de contraban o preparant-te per a degustar el deliciós pastís de pela de patata o llegint per a poder parlar de les teves lectures a la propera trobada de la Societat Literària. Féu-la vostra!









HEM TORNAT !!

 


Tornats de vacances i feta la procedent adaptació a la realitat laboral, us volem comentar totes aquelles coses que tenim en cap fer aquest any. Algunes ja estan en marxa i d’ altres només necessiten que us apunteu per que funcionin.

Per començar i amb inici immediat, tenim els tallers infantils. En tenim dos:


EL JOC D'INVENTAR CONTES
Dissabtes 11, 18 i 25 d’octubre
De 10:00 a 12:00
Edat recomanada: de 5 a 7 anys
Preu: 42 €


Un taller perquè els infants es narrin a través de la fantasia. Inventen un conte a cada sessió. Creen els personatges, els objectes màgics, els vehicles i el decorat del conte. Fan servir tècniques diferents (dibuix, plastilina, elements de la natura, peces de roba). Comparteixen els seus contes explicant-los als altres nens i nenes. Els pares i familiars poden assistir-hi de públic per escoltar les històries. 


EL LLAPIS QUE ES MOSSEGA LA CUA

Dissabtes 8, 15, 22, 29 de novembre, i 13, 20 de desembre
De 10:00 a 12:00
Edat recomanada: de 8 a 12 anys
Preu: 84 €


Un taller de contes i escriptura creativa per a infants. Aprendrem a somiar contes i descobrirem el plaer d’escriure’ls des de la passió, deixant de banda la pressió de les normes ortogràfiques i sintàctiques. Treballarem l'expressió artística per expressar qui som i com veiem el món, amb sensibilitat i mirada crítica. El paisatge de la vida segueix existint tot i estar parlant del que passa en el món dels contes perquè no són dos mons sinó un de sol. El resultat és un conte escrit pels infants sobre un tema que ells trien. 

Aquests tallers tenen places limitades, així que, si algú hi està interessat, ha de posar-se en contacte amb la llibreria al més aviat possible!!



La primera setmana de setembre vam fer un tast d’ aquests tallers, amb nens i nenes d’entre 7 i 11 anys. Es tractava del taller UN CONTE PER CANVIAR EL MÓN, on entre tots van donar un parell de voltes al conte de la “Venedora de Mistos”. 

Van canviar els textos i van escollir els personatges i el vestuari, per convertir l’ història en “La Noieta dels cargols i el Conte Màgic”. I al final la van representar per a pares i avis.

Ells s’ ho van passar molt bé i la representació va ser molt divertida, i això ens va convèncer per fer més tallers en col·laboració amb CONTES DE MANTEGA DE LLET DE VACA SUÏSSA.


 










Per altra banda, també vam tornar a reunir el Club de Lectura i hem recuperat a la Isabel del Rio com a moderadora / motivadora del grup. 



 A la primera reunió vam es tar comentant els llibres que havíem llegit aquest estiu, uns cap, els que més algun i algunes masses, però van sortir, com sempre, un munt de suggeriments i comentaris interessants.

Per la pròxima reunió vam decidir llegir el llibre de Karine Lambert “El edificio de las mujeres que renunciaron a los hombres”.





Per no allargar-ho, en properes entrades us anirem desvetllant més propostes interessants com a tallers d’escriptura per adults, clubs de lectura per a gent gran, etc...



jueves, 26 de junio de 2014

TANIA: BAJO LA MISMA ESTRELLA


Avui us volem presentar a una nova col·laboradora que ens aportarà de tant en tant alguna ressenya al blog. Es tracta de la Tania, una noia joveneta amb una forta passió per els llibres. Tot i que d’ entrada les seves ressenyes van dirigides al públic juvenil, crec que son prou interessants per compartir-les aquí i no només al bloc juvenil.

Si voleu saber més coses d’ ella us recomano una visita al seu blog personal que es força interessant i molt treballat:


Res més, us deixo amb la seva primera ressenya per a nosaltres!!
 
 
 
 
 
 
 
Sinopsis:
A Hazel y a Gus les gustaría tener vidas más corrientes. Algunos dirían que no han nacido con estrella, que su mundo es injusto. Hazel y Gus son solo adolescentes, pero si algo les ha enseñado el cáncer que ambos padecen, es que no hay tiempo para lamentaciones, porque guste o no, solo existe el hoy y el ahora. Y por ello, con la intención de hacer realidad el mayor deseo de Hazel -conocer su escritor favorito-, cruzarán juntos el Atlántico para vivir una aventura contrarreloj, tan catártica como desgarradora. Destino: Amsterdam, el lugar donde reside el enigmático y malhumorado escritor, la única persona que tal vez pueda ayudarles a ordenar las piezas del enorme puzle del que forman parte...
 
Opinión:
Primero de todo me gustaría agradecer a La Font de Mimir, ya que gracias a ellos he podido leer un libro fabuloso del que he disfrutado muchísimo. También me gustaría darles las gracias a todas aquellas personas que escribieron sobre el libro recomendándolo, porque sinceramente, es un libro que me ha llegado al corazón.
 
John Green es un escritor estadounidense de literatura juvenil, que ha tenido mucho éxito gracias a su libro Bajo la Misma Estrella. El motivo o la causa que le inspiró a crear este libro fue su experiencia en la que trabajó con niños cuyas vidas corrían peligro.
 
Hasta ahora no había leído nada de él, y fue gracias a las Redes Sociales que conocí el libro.
 
Mi primera impresión al verlo, fue normal, es decir, no me enamoré nada más verlo, pero tenía muchas ganas de leerlo y comprobar por mi misma si todas las buenas reseñas eran ciertas, (siempre bajo mi punto de vista).
 
En este libro, que está totalmente dirigido a la juventud, se narra la historia de Hazel. Hazel es una adolescente con una vida muy complicada y de la que no puede escapar. Es una víctima del cáncer, y aunque sus padres muestran un gran empeño en que no intervenga en su vida, y pueda llevar así una vida más o menos normal, Hazel tiene muy claro su problema, y decide día a día ir sobreviviendo. Es una apasionada por la lectura, y prefiere estar en casa leyendo a su escritor favorito que tener una vida social, pero sus padres le obligan a asistir a un grupo de apoyo para jóvenes que sufren de cáncer. Sin duda, el autor consigue que nos identifiquemos con la protagonista, no por su vida, o el cáncer, sino por la manera de expresar sus pensamientos y sentimientos, es decir: ¿Qué adolescente con cáncer de pulmón, que necesita ayuda para respirar, querría ir a un grupo donde te preguntan como estás? Hazel se muestra sincera durante toda la novela, pero en un día cualquiera, aparece un chico nuevo en el grupo de apoyo. Él es guapo y sexy, y se llama Gus. La vida da una oportunidad para que dos supervivientes del cáncer descubran nuevos sentimientos.
 
 
 
No podía evitar esa sonrisa tonta en los momentos que se empiezan a conocer, donde se nos presenta a un chico misterioso, muy directo, y adorable que tiene un sentido muy peculiar de utilizar las metáforas.
 
La trama romántica que surge entre ambos es muy emotiva, aunque Hazel se muestra bastante rígida en un instante. Ella sabe que la muerte está ahí, y no quiere herir a nadie más. Sus padres sufrirán con su muerte, pero ella intenta no destruir más vidas. Pero el amor irá creciendo hasta que al final ambos cedan y vivan el momento. No disponen de mucho tiempo que digamos, es por eso que nuestros protagonistas deciden aprovechar cualquier oportunidad para vivir, y será viajando a Amsterdam en busca del escritor favorito de Hazel. En Amsterdam, tienen la oportunidad de conocerse mejor, visitar la ciudad y cumplir el sueño de nuestra protagonista, pero... ¿Será el escritor favorito de Hazel tal y como ella se lo espera?
 
Una aventura, una lucha, la vida y la muerte... Tan solo 2 adolescentes nos muestran una dura realidad, y es que este libro parece que sea basado en hechos reales. Está tan bien redactado, detallado que parece que existe una Hazel y un Gus. Tengo que reconocer que me ha sorprendido para bien, me explico, aunque tenía ganas de leerlo, el hecho de que la trama girase alrededor de víctimas del cáncer, no me hacía mucha gracia, pero no estoy arrepentida de haber escogido este libro, todo lo contrario, tendría que haberme atrevido antes.
Otra cosa que tengo que resaltar o marcar, es que este libro te hace pensar. No se si a los demás que se lo hayan leído les habrá pasado, pero yo no podía de dejar de pensar en el sentido de la vida, en lo afortunada que soy por estar sana, en como el cáncer u otras enfermedades no tienen que ser u obstáculo, en el caso de nuestro protagonistas, el cáncer forma parte de ellos, y aprenden a vivir con ello. ¿Qué desearían otra vida? Pues seguro que sí, pero son valientes y no se rinden, todo lo contrario, deciden vivir cada día como si fuese el último.
 
Como se puede apreciar, el libro acaba de una manera, que puede o no gustar, a mi me gustó, pero acabé llorando igual de pena. No os voy a decir nada de como acaba, lo que si os diré es que no te lo esperas. Yo ya iba concienciada con un final, que la menos yo tenía muy claro que iba a suceder, pero John Green consiguió desmontar toda mi teoría sobre el final por uno que no me podía creer.
 
Es más, me lo acabé el sábado sobre la una y media de la mañana, y hasta las dos aproximadamente no me pude dormir del shock del libro.
 
Un libro con el que he llorado, he reído y he disfrutado. Se te hace tan corto, que cuando me quise dar cuenta solo me quedaban 50 páginas aproximadamente, en tan solo una tarde noche ya lo había devorado.
 
Lo recomiendo tanto, es que es un libro que me ha llegado, me ha tocado el corazón. No se si es porque tengo familiares que han padecido esta enfermedad, y que por desgracia no ganaron la lucha, o es por que es un libro fantástico en el que insisto, parece tan real, que es como si Hazel y Gus contaran su historia.
 
Por último, me gustaría dejaros con un trocito breve de la historia que me encantó:
 
Augustus Waters se metió la mano en un bolsillo y sacó un paquete de cigarrillos, nada menos. Lo abrió y se colocó un cigarrillo entre los dientes;
 
- ¿Estás loco? - le pregunté - ¿Te crees muy enrollado?
 
Vaya, ya has mandado la historia a la mierda.
 
-¿Qué historia?-me preguntó volviéndose hacia mí serio.
 
El cigarrillo, sin encender, colgaba de la comisura de sus labios.
 
-La historia de un chico que no es feo, ni tonto, ni parece tener nada malo, que me mira, me señala usos incorrectos de la literalidad, me compara con una actriz y me pide que vaya a ver una película a su casa. Pero, claro, siempre tiene que haber una hamartía joder, y la tuya es que, aunque TIENES UN PUTO CÁNCER, das dinero a una empresa a cambio de la posibilidad de tener MÁS CÁNCER, joder. Te aseguro que no poder respirar es una PUTA MIERDA. Totalmente frutrante. Totalmente.
 
-¿Una hamartía?-me preguntó.
 
El cigarrillo, todavía en sus labios, le tensaba la mandíbula. Desgraciadamente, tenía una mandíbula preciosa.
 
-Un error fatal-le aclaré apartándome de él.
 
(...)
 
-Los cigarrillos no te matan si no los enciendes-me dijo mientras mi madre se acercaba al bordillo-.Y nunca he encendido ninguno. Mira, es una metáfora: te colocas el arma asesina entre los dientes, pero no le concedes el poder de matarte. 
 
 
 
 
 

miércoles, 25 de junio de 2014

EGOTISTA: LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH



Estiu. No hi ha moment millor a l’any per a submergir-nos a les pàgines d’un llibre i acompanyar al seu protagonista en tota mena d’aventures. A la platja, al costat de la piscina, en un llarg viatge en avió o escarxofats al sofà: milers de racons ens esperen per a viure unes vacances inoblidables.

Ja fa dies que us volia recomanar el present llibre: “La última noche en Tremore Beach”, de Mikel Santiago. Lamentablement, la meva persona s’havia mimetitzat tant amb les desventures del protagonista de la història, que jo també he estat víctima d’uns maldecaps terribles durant la darrera setmana que m’han incapacitat per aparèixer abans per aquí.

Tranquils. Res fa pensar que aquests horribles símptomes hagin d’estar compartits per tot aquell que llegeix el llibre. En canvi, “La última noche en Tremore Beach” té tots els ingredients per a convertir-se en una de les vostres lectures d’aquest estiu. Per què?

Doncs en primer lloc perquè l’acció passa a Irlanda. Concretament al comtat de Donegal, que es troba al nord del país, i és el paratge més hipergaèl·lic del món. Irlanda en estat pur. I Irlanda és un destí vacacional fabulós per als qui ens agrada passar hores davant d’un llibre.

Es tracta d’una illa: què fa més flaire de vacances que una illa? I tot i que a tots, en determinat moment, ens pot agradar imaginar-nos en una platja caribenya fent petits xarrups al nostre mojito, reconeixem-ho: només imaginar-nos una pulsera de “tot inclòs” de recinte vacacional, ens surt urticària a la zona del canell.

Nosaltres, les rates de biblioteca, som més dels salvatges paisatges irlandesos, d’aquelles praderies verdes que s’enfronten a les fortes onades de l’Atlàntic amb abruptes penya-segats o amb platges solitàries. Ens és igual passar un estiu sense calor. De fet, ho agraïm.

Per això, hauriau de viatjar amb en Mikel Santiago fins a Clenhburran, el petit poblet irlandès en el que s’ha instal·lat en Peter Harper. En Harper, exitós compositor musical, travessa una important crisi creativa com a resultat del fracàs del seu matrimoni i és per això que decideix retirar-se del “mundanal ruido” en el seu refugi irlandès situat sobre la platja de Tremore, esperant recuperar la inspiració.

El llibre està poblat d’alguns dels habituals personatges simpàtics i curiosos que poblen les viles irlandeses, perquè com tothom sap, no hi ha personatges més carismàtics al món que els habitants de la illa maragda. Si no ho sabeu és perquè no deveu haver estat encara a Irlanda (per cert, ja trigueu). Llavors us recomano que veieu pel·lícules com “El hombre tranquilo” de John Ford o llegiu llibres com “Doctor en Irlanda” de Patrick Taylor o “Las ovejas de Glenkill”, de Leonie Swann. En aquest darrer podeu comprovar com fins i tot les ovelles del país són idiosincràtiques per se. Però, per il·lusió que em faci trobar-los, us enganyaria si us digués el contrari: a “Tremore Beach” són irrellevants per a la història.

El certament rellevant és el do que en Harper té i que el prevé de circumstàncies futures. I el do de l’autor, en Mikel Santiago, està en saber escriure com si estigués narrant un film. No, ho dic malament. El que et passa quan llegeixes el llibre és que en determinat moment t’arriba a assaltar el dubte de si estàs llegint o si estàs veient el que passa. Ho imagines tot tan fantàsticament bé que és com si estiguessis davant la gran pantalla. A més, té l’avantatge de que tot i que l’acció transcorre lluny podem llegir-lo en l’idioma original (castellà), la qual cosa sempre és un plus.

I és una història interessant? Definitivament, sí. Perquè no tots els llibres poden tenir la mateixa ració de rocambolesca resolució que “Perdida”, però durant tota la història el misteri et té enganxat a les pàgines del llibre. Desitjant, i tement a l’hora, arribar a la darrera nit que dóna títol a la història. Perquè sí, es passa por.

A més del misteri, us agradarà la lectura si, com jo, gaudiu de l’entrellat de les relacions humanes. Tots, en algun moment, de la vida hem experimentat la sensació de pèrdua, de fracàs... i entendreu perfectament en Harper i les seves circumstàncies. Us agradarà acompanyar-lo en el seu dol, però també en el seu renàixer.

El llibre, però, té un fallo. Us atraparà tant des de la primera pàgina que no us deixarà fins a que l’acabeu i això serà massa aviat: apenes  us durarà unes hores (dies?) la seva lectura. O sigui, que necessitareu més d’un llibre aquest estiu. No patiu, ja estic rebuscant entre les estanteries de La font de Mimir a veure què trobo.
 

miércoles, 4 de junio de 2014

EGOTISTA: PERDIDA


A partir d’ ara, i espero que per molt temps, estrenem col·laboració al blog. I és que, per tal de donar-li una mica de moviment volem incorporar opinions de llibres. Com que és una cosa que jo mateix no m’atreveixo a fer i trobo que la nostra col·laboradora ho fa d’ allò més bé crec que serà una bonica experiència.

Res més, us deixo amb la seva primera ressenya, espero que us agradi tant com m’ ha agradat a mi.

Donem la benvinguda a la nostra col·laboradora EGOTISTA!!

 
“No has leído nada igual” - és la frase reclam de l’editorial per atraure l’atenció del lector. Està molt ben trobada. Jo, només llegir-la, ja em moria de ganes de tenir el llibre entre les meves mans. Ara ja l’he llegit. És cert que no havia llegit res d’igual?

 No tinc aquesta sensació. Em recorda a molts altres llibres, a “La veritat sobre el cas Harry Quebert” o a “Els homes que no estimaven a les dones”, per citar-ne de recents. A aquests cal afegir-hi la premeditació més rocambolesca de la millor Agatha Christie, com per exemple a “Después del funeral” o a “Se anuncia un asesinato”, i posar-hi també unes gotetes d’Auster i el seu punt novaiorquès. Et voilà...

 I doncs? M’ha encantat! M’ho he passat pipa llegint-lo! D’aquells llibres que t’atrapen des de la pàgina cinc i t’has de passar la resta del dia barallant-te amb els altres perquè t’hi has capbussat totalment entre les seves pàgines i només et veus capaç d’abandonar-les en aquelles circumstàncies de socialització obligada (almenys si tens família): esmorzar, dinar i sopar.

 A favor tenia que a mi m’encanten els thrillers. Visca els misteris i com més enrevessats, millor. Si, a més, hi ha un assassinat pel mig... l’apoteosi de la diversió! Suposo que això deu dir ben poc en favor de la meva persona. De la meva i de la de milions més com jo, amants de les històries criminals. Individus que ens dediquem a surfejar per la Murderpedia, amb l’objectiu de trobar les raons darrera dels assassinats reals, a mirar-nos les fotos dels condemnats per aquests i tractar de decidir si a la cara ja se’ls hi notava que acabarien matant algú... Ei, no em mireu com a la rareta de torn, segur que quan acabeu de llegir aquest post, anireu vosaltres també a fer un ull a l’esmentada pàgina web.

 No patiu, sóc inofensiva. Només considero que no tenen dret a la vida ni els insectes ni les serps. No aniria mai amb la Jessica Fletcher a una festa: els assassinats es poden quedar dins les gens perilloses pàgines de paper o internet.

 I si no t’agraden els thrillers, també és per a tu aquest llibre? Doncs sí, perquè la novel·la està dividida en tres parts. A la primera et presenta al matrimoni format pel Nick i l’Amy. L’autora dóna veu als dos protagonistes, l’un explicant els fets i l’altra a través de les pàgines del seu diari, per a que puguis tafanejar dins el seu matrimoni. Aquesta és la meva part preferida del llibre.

 Els punts de vista d’un i l’altra sobre aquella relació compartida difereixen tant que esdevé un retrat perfecte del desgast d’una parella. Resulta punyent i esfereïdor assistir-hi com a espectador. Reconec que moltes de les primeres pàgines me les llegia amb el cor encongit  i els ulls humits. Com a membre jo mateixa d’una parella que ja porta uns quants anys al darrera, no he pogut evitar sentir-me identificada amb algun que altre passatge. M’ha ajudat molt el toc novaiorquès que he apuntat al principi.

 L’acció apenes transcorre a la ciutat dels gratacels, però la parella protagonista està formada per uns intel·lectuals que en algun moment van fer vida a Nova York i els seus referents són tant de la ciutat com el propi Woody Allen, present a la novel·la amb escenes mítiques revisitades com la de les llagostes d’Annie Hall. Casualment, una de les meves pel·lícules favorites. Tampoc puc deixar de notar la referència a “The giving tree”, de Shel Silverstein, un dels meus llibres de capçalera.

 A la segona part es resol el cas, amb tots els ingredients que necessites per a quedar-te satisfet amb el mateix, començant per l’adequat punt de sorpresa i l’enrevessament que comentàvem de bell inici. Així que tampoc et decebrà. Divertiment garantit.

 I la tercera la podríem considerar un terrible epíleg. Terrible per als protagonistes. Com a lectora n’he quedat molt satisfeta. Perquè no és un happy end, però tampoc és un final dolent. És un final que escapa a les nostres mans, que es genera amb les circumstàncies vitals i al que un s’hi ha d’enfrontar com millor creu. Un final a l’alçada de la pròpia historia.

 En resum, la novel·la té tots els ingredients per al triomf, per a que es converteixi en un best-seller i per a que tothom l’acabi comentant en un futur. Si voleu un consell, avanceu-vos a la resta, llegiu-la ja. No us en penedireu.
 
 
 
 

miércoles, 16 de abril de 2014

SANT JORDI 2014


 
 
Ja tenim de nou aquí el Sant Jordi i, com l’ any passat, ens acompanyaran alguns autors que estaran a la vostra disposició per signar els seus llibres.

Aquest any tenim el plaer de contar amb la Teresa Roig, autora de llibres com El somni de l’ arquitecte, El blog de la Lola Pons i  L’ Herència de Horst entre altres. També el Lluc Oliveras, autor de llibres com El método Gaudi o Confesiones de un gánster de Barcelona. El Sergio Escolano, autor de Con Pecado Concevido i la Hypatia, autora de El diari d’ H. El Josep Vicente Mestre, amb la seva La refundación de la democràcia. I finalment la Mar Montilla, autora de Pasión en Marrakech i el Jaime Khelout, autor de Pregúntale al viento.

Ah, i cap al migdia el José Carlos Andrés i la Myriam Cameros, autor i il·lustradora del conte El Pirata de la pata de pata, ens el signaran i també ens l’ explicaran!!
 
 






















Així que ja ho sabeu, si voleu el vostre llibre signat i dedicat per algun d’ aquests autors no teniu més que aprofitar que veniu a la llibreria a fer la vostra compra de Sant Jordi.

Per cert, que aquest any no he fet cap entrada recomanant llibres i, com que no em dóna gaire temps de fer-vos una exhaustiva presentació de totes les novetats que ens han arribat,  i com que aquesta informació la trobareu per a tot arreu aquests dies, he pensat a deixar-vos alguns llibres que a mi m’ han cridat l’ atenció, alguns els he llegit i altres no, però tots m´han semblat atractius.

Aquí us els deixo, no m’ estendré en l’ explicació del llibre, que ja us he dit que no tinc temps i a més, si heu arribat fins aquí de segur que sou prou bons internautes com per a trobar més informació per internet!! (aquí ara vindria una icona d’ aquelles del whatsapp de picar l’ ullet, però no sé com fer-la aquí).

ELS AMBAIXADORS, de l’ Albert Villaró (Ed. DESTINO). Una novel·la dins una Historia paral·lela on una Catalunya independent, a l’ any 1949, ha d’enviar un equip d’ espies a l’ Espanya dictatorial per acabar amb l’ amenaça que posa en perill la jove república. La tensió trepidant de les novel·les d’ espies amb un toc d’ humor.








PREGUNTALE AL VIENTO, de Jaime Khelout (EDICIONES LIBERTARIAS). Un nen que es veu obligat a madurar abans d’ hora per la prematura mort del pare i per tot un seguit de desgraciades circumstàncies. Això pinta drama, però està explicat amb una senzillesa i una tendresa tal que no et deixa patir. Una primera novel·la molt amable que recomanaria fins i tot per a un públic bastant jove.
 
 
 
 

HISTÒRIES DE LA BOQUERIA, d’ Àngela Navarro (ENTRECOMES) es un petit recull d’ experiències reals explicades per la Carmela, una dependenta del mercat de la Boqueria entre 1918 i 1952, que són el reflex d’ una època i de la vida als mercats.





EL INCREIBLE VIAJE DEL FAQUIR QUE SE QUEDO ATRAPADO EN UN ARMARIO DE IKEA, de Romain Puértolas (GRIJALBO). És un llibre d’ humor, com es pot pensar només de llegir el títol, però darrere d’ aquesta esbojarrada història podem trobar una petita reflexió sobre el món de la immigració. Divertit i entranyable personatge i una història molt surrealista.
 
 
 
 
 

LA CALAVERA DEL SULTAN MAKAWA, de Rudolf Frank (EDICIONES DEL VIENTO). Aquest en particular em va robar el cor. Per una part per la seva història, ja que no es tracta d’ un llibre actual sinó que es va escriure a Alemanya a l’any 1931 com a una advertència per als joves sobre la guerra. I com a bon llibre pacifista en un mal moment va ser cremat pels nazis. No es va tornar a reeditar fins a la mort del seu autor a l’ any 1979. És una novel·la senzilla, amb molta ironia i sentit de l’ humor. Jo el recomanaria tant per adults com per joves (és més, crec que seria una bona lectura per als instituts).

Espero que entre aquests i tota la resta de llibres amb què hem omplert la llibreria podeu trobar el llibre que busqueu tant per vosaltres com per aquells a qui vulgueu demostrar que aprecieu amb un bon regal !!

Però sobretot esperem que us podem ajudar a gaudir d’ un molt bon dia de Sant Jordi amb un ambient molt agradable. No ho dubteu i deixeu-vos caure per aquí encara que sigui per visitar-nos.
 
 
 
 
Que tingueu un molt bon Sant Jordi!!!