Ressenya: Les Enrabiades d’en Marcel
Autor: Ian
De Haes
Editorial:
Tramuntana
Quan t'enfrontes al repte d'educar a un altre ésser humà,
és quan de veritat ets conscient de les teves limitacions, especialment
d'aquelles que signifiquen respirar fons i adonar-te que parles amb un nen, que
l'adult ets tu, que has de predicar amb l'exemple i, sobretot, que no ets
perfecte i és normal equivocar-se.
Siguem sincers, de vegades oblidem que també vam ser
petits i creiem que no vam donar massa guerra. I quan ens veiem davant els
nostres petits monstres, creiem que pensen com nosaltres, que el nostre món
reglat i etiquetat té sentit per a ells. Però en realitat nosaltres vam ser uns
dimoniets que vam tornar turuletas als nostres pares, avis i oncles, i les
nostres normes no tenen cap sentit per als nostres fills.
El Max, a més de molt mogut, és un nen curiós i creatiu
que es qüestiona tot allò que l'envolta. Aquesta és una bona característica per
a potenciar, però també pot treure de polleguera el més tranquil dels pares.
Quan li dius al teu fill que és millor que no faci alguna cosa, ja que pot
fer-se mal, o trencar-se, o fer-se malbé, etc. i ell decideix que no només ha
de preguntar-te 'per què' deu mil vegades, sinó que, a més ha de posar a prova
la teva hipòtesi perquè aquesta es converteixi en teoria... En fi, ja sabeu de
què parlo.
Però el Max té una altra qualitat: el seu caràcter. I com
els passa a molts nens, no distingeix l'enuig de la tristesa, la confusió, la
frustració o la por, i els seus atacs d'ira poden ser espectaculars. I en
aquestes situacions no només sortim nosaltres exhausts, sinó també ell.
Per això, quan l'altre dia vaig veure a les novetats de
Tramuntana: Les Enrabiades d'en Marcel,
no vaig poder deixar de demanar-lo per la llibreria i per a el Max.
Aquest colorit il·lustrat ens parla d’en Marcel, un nen
que comença esclatant quan el seu pare l’envia a la seva habitació després de
pintar la paret i, aquesta primera explosió de ràbia, el porta a enfadar-se
cada vegada més sovint, fins a saltar sense motiu aparent.
El conte, per arribar millor als nens i que als pares els
sigui més senzill explicar-ho, juga amb la metàfora dels animals. La seva
ràbia, segons es fa més gran, es converteix en feres més terribles, fins que al
final es converteix en un horrible drac que destrueix tot al seu pas.
Al principi del conte, a l'infant ja li sembla bé això de
tenir un boc o un lleó que l'ajudin a sortir-se sempre amb la seva, però aviat
comença a quedar-se sol; ningú s'atreveix a portar-li la contrària o a jugar
amb ell.
Quan arribem al final, en Marcel comprèn que la seva
ràbia no fa més que destruir, i ell preferiria una carícia del pare, un petó de
la mare o simplement divertir-se amb els seus amics.
La solució? Relaxar-se per sentir i convertir la ràbia en
un altre tipus d'energia i emoció.
Quan li vaig llegir el conte per primera vegada al Max, vaig
preguntar: Com pot fer perquè el drac se’n vagi? Perquè se’n vagi la ràbia? I el
Max va respondre: Ha de respirar fondo i bufar molt fort comptant fins a cinc;
una tècnica que fem servir quan s'enfada.
Un conte altament recomanat per a tots aquells que
vulguin comprendre millor als seus fills i comunicar-s'hi en el seu llenguatge;
per als que estiguin passant per una etapa de ràbia i confusió infantil; per a
educadors que vulguin treballar les emocions a l'aula.
Isabel del Río, Febrero 2018
http://www.laodiseadelcuentista.blogspot.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario