C/ Costa i Cuxart, 5 - 08031 BARCELONA - Tel. 93 340 16 16 - email: mimir@lafontdemimir.cat

jueves, 26 de junio de 2014

TANIA: BAJO LA MISMA ESTRELLA


Avui us volem presentar a una nova col·laboradora que ens aportarà de tant en tant alguna ressenya al blog. Es tracta de la Tania, una noia joveneta amb una forta passió per els llibres. Tot i que d’ entrada les seves ressenyes van dirigides al públic juvenil, crec que son prou interessants per compartir-les aquí i no només al bloc juvenil.

Si voleu saber més coses d’ ella us recomano una visita al seu blog personal que es força interessant i molt treballat:


Res més, us deixo amb la seva primera ressenya per a nosaltres!!
 
 
 
 
 
 
 
Sinopsis:
A Hazel y a Gus les gustaría tener vidas más corrientes. Algunos dirían que no han nacido con estrella, que su mundo es injusto. Hazel y Gus son solo adolescentes, pero si algo les ha enseñado el cáncer que ambos padecen, es que no hay tiempo para lamentaciones, porque guste o no, solo existe el hoy y el ahora. Y por ello, con la intención de hacer realidad el mayor deseo de Hazel -conocer su escritor favorito-, cruzarán juntos el Atlántico para vivir una aventura contrarreloj, tan catártica como desgarradora. Destino: Amsterdam, el lugar donde reside el enigmático y malhumorado escritor, la única persona que tal vez pueda ayudarles a ordenar las piezas del enorme puzle del que forman parte...
 
Opinión:
Primero de todo me gustaría agradecer a La Font de Mimir, ya que gracias a ellos he podido leer un libro fabuloso del que he disfrutado muchísimo. También me gustaría darles las gracias a todas aquellas personas que escribieron sobre el libro recomendándolo, porque sinceramente, es un libro que me ha llegado al corazón.
 
John Green es un escritor estadounidense de literatura juvenil, que ha tenido mucho éxito gracias a su libro Bajo la Misma Estrella. El motivo o la causa que le inspiró a crear este libro fue su experiencia en la que trabajó con niños cuyas vidas corrían peligro.
 
Hasta ahora no había leído nada de él, y fue gracias a las Redes Sociales que conocí el libro.
 
Mi primera impresión al verlo, fue normal, es decir, no me enamoré nada más verlo, pero tenía muchas ganas de leerlo y comprobar por mi misma si todas las buenas reseñas eran ciertas, (siempre bajo mi punto de vista).
 
En este libro, que está totalmente dirigido a la juventud, se narra la historia de Hazel. Hazel es una adolescente con una vida muy complicada y de la que no puede escapar. Es una víctima del cáncer, y aunque sus padres muestran un gran empeño en que no intervenga en su vida, y pueda llevar así una vida más o menos normal, Hazel tiene muy claro su problema, y decide día a día ir sobreviviendo. Es una apasionada por la lectura, y prefiere estar en casa leyendo a su escritor favorito que tener una vida social, pero sus padres le obligan a asistir a un grupo de apoyo para jóvenes que sufren de cáncer. Sin duda, el autor consigue que nos identifiquemos con la protagonista, no por su vida, o el cáncer, sino por la manera de expresar sus pensamientos y sentimientos, es decir: ¿Qué adolescente con cáncer de pulmón, que necesita ayuda para respirar, querría ir a un grupo donde te preguntan como estás? Hazel se muestra sincera durante toda la novela, pero en un día cualquiera, aparece un chico nuevo en el grupo de apoyo. Él es guapo y sexy, y se llama Gus. La vida da una oportunidad para que dos supervivientes del cáncer descubran nuevos sentimientos.
 
 
 
No podía evitar esa sonrisa tonta en los momentos que se empiezan a conocer, donde se nos presenta a un chico misterioso, muy directo, y adorable que tiene un sentido muy peculiar de utilizar las metáforas.
 
La trama romántica que surge entre ambos es muy emotiva, aunque Hazel se muestra bastante rígida en un instante. Ella sabe que la muerte está ahí, y no quiere herir a nadie más. Sus padres sufrirán con su muerte, pero ella intenta no destruir más vidas. Pero el amor irá creciendo hasta que al final ambos cedan y vivan el momento. No disponen de mucho tiempo que digamos, es por eso que nuestros protagonistas deciden aprovechar cualquier oportunidad para vivir, y será viajando a Amsterdam en busca del escritor favorito de Hazel. En Amsterdam, tienen la oportunidad de conocerse mejor, visitar la ciudad y cumplir el sueño de nuestra protagonista, pero... ¿Será el escritor favorito de Hazel tal y como ella se lo espera?
 
Una aventura, una lucha, la vida y la muerte... Tan solo 2 adolescentes nos muestran una dura realidad, y es que este libro parece que sea basado en hechos reales. Está tan bien redactado, detallado que parece que existe una Hazel y un Gus. Tengo que reconocer que me ha sorprendido para bien, me explico, aunque tenía ganas de leerlo, el hecho de que la trama girase alrededor de víctimas del cáncer, no me hacía mucha gracia, pero no estoy arrepentida de haber escogido este libro, todo lo contrario, tendría que haberme atrevido antes.
Otra cosa que tengo que resaltar o marcar, es que este libro te hace pensar. No se si a los demás que se lo hayan leído les habrá pasado, pero yo no podía de dejar de pensar en el sentido de la vida, en lo afortunada que soy por estar sana, en como el cáncer u otras enfermedades no tienen que ser u obstáculo, en el caso de nuestro protagonistas, el cáncer forma parte de ellos, y aprenden a vivir con ello. ¿Qué desearían otra vida? Pues seguro que sí, pero son valientes y no se rinden, todo lo contrario, deciden vivir cada día como si fuese el último.
 
Como se puede apreciar, el libro acaba de una manera, que puede o no gustar, a mi me gustó, pero acabé llorando igual de pena. No os voy a decir nada de como acaba, lo que si os diré es que no te lo esperas. Yo ya iba concienciada con un final, que la menos yo tenía muy claro que iba a suceder, pero John Green consiguió desmontar toda mi teoría sobre el final por uno que no me podía creer.
 
Es más, me lo acabé el sábado sobre la una y media de la mañana, y hasta las dos aproximadamente no me pude dormir del shock del libro.
 
Un libro con el que he llorado, he reído y he disfrutado. Se te hace tan corto, que cuando me quise dar cuenta solo me quedaban 50 páginas aproximadamente, en tan solo una tarde noche ya lo había devorado.
 
Lo recomiendo tanto, es que es un libro que me ha llegado, me ha tocado el corazón. No se si es porque tengo familiares que han padecido esta enfermedad, y que por desgracia no ganaron la lucha, o es por que es un libro fantástico en el que insisto, parece tan real, que es como si Hazel y Gus contaran su historia.
 
Por último, me gustaría dejaros con un trocito breve de la historia que me encantó:
 
Augustus Waters se metió la mano en un bolsillo y sacó un paquete de cigarrillos, nada menos. Lo abrió y se colocó un cigarrillo entre los dientes;
 
- ¿Estás loco? - le pregunté - ¿Te crees muy enrollado?
 
Vaya, ya has mandado la historia a la mierda.
 
-¿Qué historia?-me preguntó volviéndose hacia mí serio.
 
El cigarrillo, sin encender, colgaba de la comisura de sus labios.
 
-La historia de un chico que no es feo, ni tonto, ni parece tener nada malo, que me mira, me señala usos incorrectos de la literalidad, me compara con una actriz y me pide que vaya a ver una película a su casa. Pero, claro, siempre tiene que haber una hamartía joder, y la tuya es que, aunque TIENES UN PUTO CÁNCER, das dinero a una empresa a cambio de la posibilidad de tener MÁS CÁNCER, joder. Te aseguro que no poder respirar es una PUTA MIERDA. Totalmente frutrante. Totalmente.
 
-¿Una hamartía?-me preguntó.
 
El cigarrillo, todavía en sus labios, le tensaba la mandíbula. Desgraciadamente, tenía una mandíbula preciosa.
 
-Un error fatal-le aclaré apartándome de él.
 
(...)
 
-Los cigarrillos no te matan si no los enciendes-me dijo mientras mi madre se acercaba al bordillo-.Y nunca he encendido ninguno. Mira, es una metáfora: te colocas el arma asesina entre los dientes, pero no le concedes el poder de matarte. 
 
 
 
 
 

miércoles, 25 de junio de 2014

EGOTISTA: LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH



Estiu. No hi ha moment millor a l’any per a submergir-nos a les pàgines d’un llibre i acompanyar al seu protagonista en tota mena d’aventures. A la platja, al costat de la piscina, en un llarg viatge en avió o escarxofats al sofà: milers de racons ens esperen per a viure unes vacances inoblidables.

Ja fa dies que us volia recomanar el present llibre: “La última noche en Tremore Beach”, de Mikel Santiago. Lamentablement, la meva persona s’havia mimetitzat tant amb les desventures del protagonista de la història, que jo també he estat víctima d’uns maldecaps terribles durant la darrera setmana que m’han incapacitat per aparèixer abans per aquí.

Tranquils. Res fa pensar que aquests horribles símptomes hagin d’estar compartits per tot aquell que llegeix el llibre. En canvi, “La última noche en Tremore Beach” té tots els ingredients per a convertir-se en una de les vostres lectures d’aquest estiu. Per què?

Doncs en primer lloc perquè l’acció passa a Irlanda. Concretament al comtat de Donegal, que es troba al nord del país, i és el paratge més hipergaèl·lic del món. Irlanda en estat pur. I Irlanda és un destí vacacional fabulós per als qui ens agrada passar hores davant d’un llibre.

Es tracta d’una illa: què fa més flaire de vacances que una illa? I tot i que a tots, en determinat moment, ens pot agradar imaginar-nos en una platja caribenya fent petits xarrups al nostre mojito, reconeixem-ho: només imaginar-nos una pulsera de “tot inclòs” de recinte vacacional, ens surt urticària a la zona del canell.

Nosaltres, les rates de biblioteca, som més dels salvatges paisatges irlandesos, d’aquelles praderies verdes que s’enfronten a les fortes onades de l’Atlàntic amb abruptes penya-segats o amb platges solitàries. Ens és igual passar un estiu sense calor. De fet, ho agraïm.

Per això, hauriau de viatjar amb en Mikel Santiago fins a Clenhburran, el petit poblet irlandès en el que s’ha instal·lat en Peter Harper. En Harper, exitós compositor musical, travessa una important crisi creativa com a resultat del fracàs del seu matrimoni i és per això que decideix retirar-se del “mundanal ruido” en el seu refugi irlandès situat sobre la platja de Tremore, esperant recuperar la inspiració.

El llibre està poblat d’alguns dels habituals personatges simpàtics i curiosos que poblen les viles irlandeses, perquè com tothom sap, no hi ha personatges més carismàtics al món que els habitants de la illa maragda. Si no ho sabeu és perquè no deveu haver estat encara a Irlanda (per cert, ja trigueu). Llavors us recomano que veieu pel·lícules com “El hombre tranquilo” de John Ford o llegiu llibres com “Doctor en Irlanda” de Patrick Taylor o “Las ovejas de Glenkill”, de Leonie Swann. En aquest darrer podeu comprovar com fins i tot les ovelles del país són idiosincràtiques per se. Però, per il·lusió que em faci trobar-los, us enganyaria si us digués el contrari: a “Tremore Beach” són irrellevants per a la història.

El certament rellevant és el do que en Harper té i que el prevé de circumstàncies futures. I el do de l’autor, en Mikel Santiago, està en saber escriure com si estigués narrant un film. No, ho dic malament. El que et passa quan llegeixes el llibre és que en determinat moment t’arriba a assaltar el dubte de si estàs llegint o si estàs veient el que passa. Ho imagines tot tan fantàsticament bé que és com si estiguessis davant la gran pantalla. A més, té l’avantatge de que tot i que l’acció transcorre lluny podem llegir-lo en l’idioma original (castellà), la qual cosa sempre és un plus.

I és una història interessant? Definitivament, sí. Perquè no tots els llibres poden tenir la mateixa ració de rocambolesca resolució que “Perdida”, però durant tota la història el misteri et té enganxat a les pàgines del llibre. Desitjant, i tement a l’hora, arribar a la darrera nit que dóna títol a la història. Perquè sí, es passa por.

A més del misteri, us agradarà la lectura si, com jo, gaudiu de l’entrellat de les relacions humanes. Tots, en algun moment, de la vida hem experimentat la sensació de pèrdua, de fracàs... i entendreu perfectament en Harper i les seves circumstàncies. Us agradarà acompanyar-lo en el seu dol, però també en el seu renàixer.

El llibre, però, té un fallo. Us atraparà tant des de la primera pàgina que no us deixarà fins a que l’acabeu i això serà massa aviat: apenes  us durarà unes hores (dies?) la seva lectura. O sigui, que necessitareu més d’un llibre aquest estiu. No patiu, ja estic rebuscant entre les estanteries de La font de Mimir a veure què trobo.
 

miércoles, 4 de junio de 2014

EGOTISTA: PERDIDA


A partir d’ ara, i espero que per molt temps, estrenem col·laboració al blog. I és que, per tal de donar-li una mica de moviment volem incorporar opinions de llibres. Com que és una cosa que jo mateix no m’atreveixo a fer i trobo que la nostra col·laboradora ho fa d’ allò més bé crec que serà una bonica experiència.

Res més, us deixo amb la seva primera ressenya, espero que us agradi tant com m’ ha agradat a mi.

Donem la benvinguda a la nostra col·laboradora EGOTISTA!!

 
“No has leído nada igual” - és la frase reclam de l’editorial per atraure l’atenció del lector. Està molt ben trobada. Jo, només llegir-la, ja em moria de ganes de tenir el llibre entre les meves mans. Ara ja l’he llegit. És cert que no havia llegit res d’igual?

 No tinc aquesta sensació. Em recorda a molts altres llibres, a “La veritat sobre el cas Harry Quebert” o a “Els homes que no estimaven a les dones”, per citar-ne de recents. A aquests cal afegir-hi la premeditació més rocambolesca de la millor Agatha Christie, com per exemple a “Después del funeral” o a “Se anuncia un asesinato”, i posar-hi també unes gotetes d’Auster i el seu punt novaiorquès. Et voilà...

 I doncs? M’ha encantat! M’ho he passat pipa llegint-lo! D’aquells llibres que t’atrapen des de la pàgina cinc i t’has de passar la resta del dia barallant-te amb els altres perquè t’hi has capbussat totalment entre les seves pàgines i només et veus capaç d’abandonar-les en aquelles circumstàncies de socialització obligada (almenys si tens família): esmorzar, dinar i sopar.

 A favor tenia que a mi m’encanten els thrillers. Visca els misteris i com més enrevessats, millor. Si, a més, hi ha un assassinat pel mig... l’apoteosi de la diversió! Suposo que això deu dir ben poc en favor de la meva persona. De la meva i de la de milions més com jo, amants de les històries criminals. Individus que ens dediquem a surfejar per la Murderpedia, amb l’objectiu de trobar les raons darrera dels assassinats reals, a mirar-nos les fotos dels condemnats per aquests i tractar de decidir si a la cara ja se’ls hi notava que acabarien matant algú... Ei, no em mireu com a la rareta de torn, segur que quan acabeu de llegir aquest post, anireu vosaltres també a fer un ull a l’esmentada pàgina web.

 No patiu, sóc inofensiva. Només considero que no tenen dret a la vida ni els insectes ni les serps. No aniria mai amb la Jessica Fletcher a una festa: els assassinats es poden quedar dins les gens perilloses pàgines de paper o internet.

 I si no t’agraden els thrillers, també és per a tu aquest llibre? Doncs sí, perquè la novel·la està dividida en tres parts. A la primera et presenta al matrimoni format pel Nick i l’Amy. L’autora dóna veu als dos protagonistes, l’un explicant els fets i l’altra a través de les pàgines del seu diari, per a que puguis tafanejar dins el seu matrimoni. Aquesta és la meva part preferida del llibre.

 Els punts de vista d’un i l’altra sobre aquella relació compartida difereixen tant que esdevé un retrat perfecte del desgast d’una parella. Resulta punyent i esfereïdor assistir-hi com a espectador. Reconec que moltes de les primeres pàgines me les llegia amb el cor encongit  i els ulls humits. Com a membre jo mateixa d’una parella que ja porta uns quants anys al darrera, no he pogut evitar sentir-me identificada amb algun que altre passatge. M’ha ajudat molt el toc novaiorquès que he apuntat al principi.

 L’acció apenes transcorre a la ciutat dels gratacels, però la parella protagonista està formada per uns intel·lectuals que en algun moment van fer vida a Nova York i els seus referents són tant de la ciutat com el propi Woody Allen, present a la novel·la amb escenes mítiques revisitades com la de les llagostes d’Annie Hall. Casualment, una de les meves pel·lícules favorites. Tampoc puc deixar de notar la referència a “The giving tree”, de Shel Silverstein, un dels meus llibres de capçalera.

 A la segona part es resol el cas, amb tots els ingredients que necessites per a quedar-te satisfet amb el mateix, començant per l’adequat punt de sorpresa i l’enrevessament que comentàvem de bell inici. Així que tampoc et decebrà. Divertiment garantit.

 I la tercera la podríem considerar un terrible epíleg. Terrible per als protagonistes. Com a lectora n’he quedat molt satisfeta. Perquè no és un happy end, però tampoc és un final dolent. És un final que escapa a les nostres mans, que es genera amb les circumstàncies vitals i al que un s’hi ha d’enfrontar com millor creu. Un final a l’alçada de la pròpia historia.

 En resum, la novel·la té tots els ingredients per al triomf, per a que es converteixi en un best-seller i per a que tothom l’acabi comentant en un futur. Si voleu un consell, avanceu-vos a la resta, llegiu-la ja. No us en penedireu.