Ressenya de “L’aquari” de David Vann

TÍTOL: L’aquari

AUTOR: David Vann

EDITORIAL: Periscopi

PRÒLEG: Jordi Puntí

SINOPSIS

La Caitlin és una nena de dotze anys amant dels peixos que viu amb la seva mare en un suburbi de Seattle. Cada tarda, després de l'escola, visita l'aquari de la ciutat, endinsant-se en un món íntim que l'allibera. Quan un dia comença a compartir la seva afició amb un home gran provoca, sense voler-ho, un tifó emocional i incontenible que l'arrossegarà violentament cap a un passat familiar desconegut.

Amb aquesta novel·la apassionant i elèctrica Vann ens regala una nova mostra del seu extraordinari talent literari. Brillant i amb un punt d'esperança, L'aquari és un relat enèrgic sobre una nena valenta i única que ens ensenya que el dolor més profund pot ser l'origen d'una nova existència.

OPINIÓ

La infància pot ser innocent, però també cruel, no només per les vivències que podem experimentar durant aquesta etapa, sinó per l'egocentrisme que ens fa percebre el món com una cosa que només succeeix al nostre al voltant i a arrel de nosaltres.

Els adults —pares, mares, oncles, avis... — sembla que mai haguessin tingut infància pròpia, com si no existissin més enllà dels límits de la nostra visió. Què passaria si el seu passat es convertís en el nostre present? Si de sobte, tot el que crèiem segur i recognoscible es transformés pel dolor d'una vida que nosaltres no arribem a imaginar?

L'aquari de David Vann ens col·loca en aquesta situació. La seva protagonista, una nena de dotze anys que encara gaudeix de la seva innocència i alegria infantil, amb el seu refugi en els braços de la seva mare, coneix a un home gran a l'aquari —on ella passa les tardes esperant que la seva mare surti de la feina , ja que el que més li agrada són els peixos i el món aquàtic.

Aquest encontre, aparentment fortuït, posarà el seu univers del revés en comprendre que no estan soles, que el món no només consta de dues persones en una caixa de pocs metres quadrats, que la vida tal com la coneix no té per què ser així.

Vann aprofita la imatge de l'aquari i els seus habitants com una metàfora de l'univers emocional que experimenta la seva protagonista i la resta de personatges que l'envolten. La matèria líquida com una mena de llenç on plasmar amb colors i moviments d'aletes allò que aclapara i es desitja.
L'amor moltes vegades és cruel, i no perquè no s’estimi, sinó perquè la resta de condicionants ens impedeixen saber estimar bé, ens empenyen a ser egoistes, durs, cruels, fins i tot violents o absents. L'aquari tracta totes aquestes situacions des de la visió d'una nena, però també des de la mirada d'altres personatges que donen el seu punt de vista, tant del que va ser com del que podria haver estat.

L'abandonament, la malaltia i la mort, la soledat i el que un ha de fer per sobreviure, la sexualitat i l'amor, els prejudicis i tabús que ens poden arribar a separar, el final de la infància i la descoberta d'un mateix en el reflex del reconeixement a l'altre.

Una novel·la dura que m'ha fet angoixar i plorar, però que recomano encaridament a qualsevol lector que no tingui por de patir mentre llegeix, que busqui més enllà de les paraules, i gaudeixi d'una història ben construïda, amb personatges profunds i un final real que toca el cor.

*

Reseña de “Acuario” de David Vann

TÍTULO: Acuario

AUTOR: David Vann

EDITOR: Random House

SINOPSIS

A sus doce años, Caitlin vive con su madre en una casa de protección oficial en las afueras de Seattle. Al salir del colegio, espera cada día a que la recojan en el acuario de la ciudad. En este universo apasionante y reluciente de criaturas marinas, Caitlin alimenta su imaginación y deposita todas sus ilusiones. Pero la rutina de estas tardes ante los tanques de peces se rompe el día que un anciano entabla conversación con ella y, poco a poco, se va ganando su confianza. Cuando la madre de Caitlin averigua de la existencia de este nuevo amigo, el frágil mundo que ha logrado construir junto a su hija se hace añicos.

OPINIÓN

La infancia puede ser inocente, pero también cruel, no sólo por las vivencias que podemos experimentar durante esa etapa, sino por el egocentrismo que nos hace percibir el mundo como algo que sólo sucede a nuestro al rededor y a partir de nosotros.

Los adultos —padres, madres, tíos, abuelos... — parece que nunca hubieran tenido infancia propia, como si no existieran más allá de los límites de nuestra visión. ¿Qué sucedería si su pasado se convirtiera en nuestro presente? ¿Si de pronto, todo lo que creíamos seguro y reconocible se transfigurara por el dolor de una vida que nosotros no llegamos a imaginar?

Acuario de David Vann nos coloca en esta situación. Su protagonista, una niña de doce años que todavía disfruta de su inocencia y alegría infantil, con su refugio en los brazos de su madre, conoce a un hombre mayor en el acuario —donde ella pasa las tardes esperando a que su madre salga del trabajo, pues lo que más le gusta son los peces y el mundo acuático.  

Ese encuentro, aparentemente fortuito, pondrá su universo del revés al comprender que no están solas, que el mundo no consta sólo de dos personas en una caja de pocos metros cuadrados, que la vida tal y como la conoce no tiene por qué ser así.

Vann aprovecha la imagen del acuario y sus habitantes como una metáfora del universo emocional que experimenta su protagonista y el resto de personajes que la rodean. La materia líquida como una suerte de lienzo donde plasmar con colores y movimientos de aletas aquello que abruma y se desea.

El amor muchas veces es cruel, y no porque no se ame, sino porque el resto de condicionantes nos impiden saber amar bien, nos empujan a ser egoístas, duros, crueles, incluso violentos o ausentes. Acuario trata todas estas situaciones desde la visión de una niña, pero también desde la mirada de otros personajes que dan su punto de vista, tanto de lo que fue como de lo que podría haber sido.

El abandono, la enfermedad y la muerte, la soledad y lo que uno ha de hacer para sobrevivir, la sexualidad y el amor, los prejuicios y tabús que nos pueden llegar a separar, el final de la infancia y el descubrimiento de uno mismo en el reflejo del reconocimiento al otro.

Una novela dura que me ha hecho sentir angustia y llorar, pero que recomiendo encarecidamente a cualquier lector que no tema sufrir mientras lee, que busque más allá de las palabras, y disfrute de una historia bien construida, con personajes profundos y un final real que toca el corazón.

Isabel del Río, Octubre 2017

http://www.laodiseadelcuentista.blogspot.com