A partir d’ ara, i espero que per molt temps, estrenem
col·laboració al blog. I és que, per tal de donar-li una mica de moviment volem
incorporar opinions de llibres. Com que és una cosa que jo mateix no m’atreveixo
a fer i trobo que la nostra col·laboradora ho fa d’ allò més bé crec que serà
una bonica experiència.
Res més, us deixo amb la seva primera ressenya, espero que
us agradi tant com m’ ha agradat a mi.
Donem la benvinguda a la nostra col·laboradora EGOTISTA!!
“No has leído nada igual” - és la frase reclam de
l’editorial per atraure l’atenció del lector. Està molt ben trobada. Jo, només
llegir-la, ja em moria de ganes de tenir el llibre entre les meves mans. Ara ja
l’he llegit. És cert que no havia llegit res d’igual?
No tinc aquesta sensació. Em recorda a molts
altres llibres, a “La veritat sobre el cas Harry Quebert” o a “Els homes que no
estimaven a les dones”, per citar-ne de recents. A aquests cal afegir-hi la
premeditació més rocambolesca de la millor Agatha Christie, com per exemple a
“Después del funeral” o a “Se anuncia un asesinato”, i posar-hi també unes
gotetes d’Auster i el seu punt novaiorquès. Et
voilà...
I doncs? M’ha encantat! M’ho he passat pipa
llegint-lo! D’aquells llibres que t’atrapen des de la pàgina cinc i t’has de
passar la resta del dia barallant-te amb els altres perquè t’hi has capbussat
totalment entre les seves pàgines i només et veus capaç d’abandonar-les en
aquelles circumstàncies de socialització obligada (almenys si tens família):
esmorzar, dinar i sopar.
A favor tenia que a mi m’encanten els thrillers.
Visca els misteris i com més enrevessats, millor. Si, a més, hi ha un
assassinat pel mig... l’apoteosi de la diversió! Suposo que això deu dir ben
poc en favor de la meva persona. De la meva i de la de milions més com jo,
amants de les històries criminals. Individus que ens dediquem a surfejar per la
Murderpedia, amb l’objectiu de trobar les raons darrera dels assassinats reals,
a mirar-nos les fotos dels condemnats per aquests i tractar de decidir si a la
cara ja se’ls hi notava que acabarien matant algú... Ei, no em mireu com a la
rareta de torn, segur que quan acabeu de llegir aquest post, anireu vosaltres
també a fer un ull a l’esmentada pàgina web.
No patiu, sóc inofensiva. Només considero que no
tenen dret a la vida ni els insectes ni les serps. No aniria mai amb la Jessica
Fletcher a una festa: els assassinats es poden quedar dins les gens perilloses
pàgines de paper o internet.
I si no t’agraden els thrillers, també és per a tu
aquest llibre? Doncs sí, perquè la novel·la està dividida en tres parts. A la
primera et presenta al matrimoni format pel Nick i l’Amy. L’autora dóna veu als
dos protagonistes, l’un explicant els fets i l’altra a través de les pàgines
del seu diari, per a que puguis tafanejar dins el seu matrimoni. Aquesta és la
meva part preferida del llibre.
Els punts de vista d’un i l’altra sobre aquella
relació compartida difereixen tant que esdevé un retrat perfecte del desgast
d’una parella. Resulta punyent i esfereïdor assistir-hi com a espectador.
Reconec que moltes de les primeres pàgines me les llegia amb el cor
encongit i els ulls humits. Com a membre
jo mateixa d’una parella que ja porta uns quants anys al darrera, no he pogut
evitar sentir-me identificada amb algun que altre passatge. M’ha ajudat molt el
toc novaiorquès que he apuntat al principi.
L’acció apenes transcorre a la ciutat dels
gratacels, però la parella protagonista està formada per uns intel·lectuals que
en algun moment van fer vida a Nova York i els seus referents són tant de la
ciutat com el propi Woody Allen, present a la novel·la amb escenes mítiques
revisitades com la de les llagostes d’Annie Hall. Casualment, una de les meves
pel·lícules favorites. Tampoc puc deixar de notar la referència a “The giving
tree”, de Shel Silverstein, un dels meus llibres de capçalera.
A la segona part es resol el cas, amb tots els
ingredients que necessites per a quedar-te satisfet amb el mateix, començant
per l’adequat punt de sorpresa i l’enrevessament que comentàvem de bell inici.
Així que tampoc et decebrà. Divertiment garantit.
I la tercera la podríem considerar un terrible
epíleg. Terrible per als protagonistes. Com a lectora n’he quedat molt
satisfeta. Perquè no és un happy end,
però tampoc és un final dolent. És un final que escapa a les nostres mans, que
es genera amb les circumstàncies vitals i al que un s’hi ha d’enfrontar com
millor creu. Un final a l’alçada de la pròpia historia.
En resum, la novel·la té tots els ingredients per
al triomf, per a que es converteixi en un best-seller i per a que tothom
l’acabi comentant en un futur. Si voleu un consell, avanceu-vos a la resta,
llegiu-la ja. No us en penedireu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario