Una altra
curiosa destinació insular la conformen les Illes del Canal (Channel Islands)
que, com el seu nom indica, es troben situades al Canal de la Mànega i
pertanyen al Regne Unit. La més famosa d’aquestes illes és Jersey, escollida
per molts dels nostres compatriotes anglesos per a passar les vacances. Allà va
néixer el darrer superman cinematogràfic, el guapo Henry Cavill, i allà vivia i
va morir el nostre naturalista favorit, en Gerald Durrell. Un dia haurem de
parlar d’algun dels seus divertits i didàctics llibres.
No es tracta
d’un destí popular a les nostres contrades. Suposo que les Illes del Canal ho
tenen difícil per a poder competir contra les Balears i Canàries, amb molt
millor clima i sense necessitat de canviar de divisa. Per això, els llibres ens
donen aquí una oportunitat única d’acostar-nos-hi. I, per fugir encara més de
la gran massa, ni tan sols us proposaré Jersey, sinó Guernsey, la segona illa
en rellevància entre aquestes.
A Guernsey,
Víctor Hugo hi va residir una temporada i es diu que allà és on va acabar
d’escriure Els Miserables. També va
escriure una novel·la parlant dels mariners de l’illa, Els treballadors
del mar, que, no obstant, ha passat bastant desapercebuda en el conjunt de la seva
immensa obra. En resum, tenim molt poca referència de Guernsey.
Avui us vull
parlar d’una obra més modesta, però fascinant: La
societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Anne
Shaffer, amb la col·laboració de la seva neboda Annie Barrows. Es tracta d’una
delícia de llibre que al meu parer té la dosi justa de tot el que cal per a una
bona història. En realitat el que més em sorprèn és que mai hagi aparegut a les
llistes dels llibres més venuts, tot i que hi ha qui la cataloga com la
sorpresa literària del 2008. Massa poc. No té res que envejar a súpervendes com
la Kate Morton i, al meu parer, li dóna 50.000 voltes a llibres tan mediàtics
com Menja, Resa, Estima d’Elizabeth Gilbert. 
Imagino que
això té a veure amb que es tracta de la única novel·la que mai existirà de la
seva autora. La senyora Shaffer era una honorable anciana que va morir poc
després de saber que aquesta, la seva única obra, seria publicada a tretze
països. Tot i així, malgrat que la seva editorial no hagi volgut fer una gran
campanya de màrqueting per a vendre’l, trobo que el títol del llibre resulta
prou evocador com per a que la gent amb inquietuds es llenci en massa a
comprar-lo. De fet, jo el tinc per aquesta raó. I com la vaig encertar!
El llibre és de
gènere epistolar, és a dir, la història es narra a través de les cartes
intercanviades no només entre els seus protagonistes sinó entre un bon nombre
de personatges. A través d’aquestes cartes, trobem uns personatges perfectament
dibuixats i arriba un moment en que sembla que els coneixem de tota la vida.
Les missives tenen la mida justa de llargària. Llargues quan han de ser
llargues i curtes quan així ho requereixen. Sembla una bajanada, però haig
d’admetre que, a mi se’m van fer una mica pesades les llargues cartes
intercanviades entre les dues protagonistes de Nubosidad
variable, de Carmen Martín Gaite. Aquí això no succeeix. Les primeres cartes
serveixen per a presentar-nos a la protagonista, na Juliet Ashton, i la
veritable trama comença quan rep la carta d’un habitant de Guernsey. De
seguida, ella quedarà atrapada dins les històries d’aquella illa. I, nosaltres,
els lectors, també.
La història es
situa als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i és molt interessant per
a conèixer com era la vida a la postguerra, però bona part de la història
consisteix a explicar també com es va viure a les Illes del Canal durant la
guerra. Com va ser l’ocupació que van patir per part de les tropes alemanyes i
com van haver de conviure amb aquestes. En aquest sentit, recorda a La mandolina del Capità Corelli, de Louis de
Bèrnieres, que explica l’ocupació de Cefalònia (Grècia) a mans de les tropes
italianes durant la mateixa època. També aquí viurem una bonica història
d’amor. O millor dit, dues. Una que va tenir lloc durant l’ocupació i altra en
el present.
Històricament
no només coneixem com van viure l’ocupació els habitants de Guernsey sinó que,
de retruc, ens parlarà de la realitat dels camps de concentració alemanys. Sé
que és un tema altament tractat a la literatura i el cinema, però no me’n puc
estar d’aprofitar per a recomanar un llibre brillant sobre el tema, Sense destí, del hongarès Imre Kertész. En Kertész és premi de Nobel
de Literatura i el seu retrat cru sobre l’holocaust, que va viure en primera
persona, és imprescindible.
Tornant a Guernsey,
com comprendreu, amb això darrer que us he explicat, el llibre emociona per a
bé i per a mal a parts igual. És impossible llegir-ho sense que en algun moment
notem els ulls humits. Perquè té això: aconsegueix emocionar. La part bona és
que el regust final que deixa no és bo, és boníssim. Perquè igual que té
passatges tristos, en té de tremendament divertits i, fins i tot, apareixen
sorprenents personatges històrics. Finalment, ens sentim congratulats amb la
vida i les persones. I arriba un moment en que ja no saps si estàs al sofà de
casa o estàs a Guernsey, carretejant porcs de contraban o preparant-te per a
degustar el deliciós pastís de pela de patata o llegint per a poder parlar de
les teves lectures a la propera trobada de la Societat Literària. Féu-la
vostra!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
